"L'escriba, l'home que dominava la lectura i l'escriptura, va ser objecte
d'una gran consideració a Egipte. Prova d'això ho testifiquen, d'una
banda, el tractament artístic que reben determinats escribes,
representats parcialment hieràtics, com a membres de la segona classe
social, després dels sobirans i els seus familiars. Per una altra,
nombrosos textos conservats enalteixen els avantatges de la professió,
enfront de les molèsties d'altres oficis.
Els corresponia una
posició clau en la societat. Podem distingir entre l'escriba secular i
el sacerdotal. El primer era un funcionari al càrrec del qual corria
l'administració de l'estat, altament centralitzat en ser el faraó l'amo
del país. Els escribes sacerdotals tenien a càrrec seu el culte dels
déus, que en una societat tan religiosa com l'egípcia, tenien un poder
immens. En moltes ocasions varen intervenir en les lluites successòries i
imposaren els seus criteris i conveniències. A causa d'aquest poder,
els faraons sempre els varen tenir en molta estima, tant en l'Imperi
Antic com en l'època Hel·lènica.
Des del segon mil·lenni a. de
C., l'ús de l'escriptura es va fer essencial per a l'aprofundiment
científic, ja perquè aquesta concernia la teologia, ja perquè es dirigia
a les quals seran considerades. És durant aquest mil·lenni quan la
professió d'escriba es va convertir en una professió ambiciosa i
sol·licitada en l'administració.
Gràcies als escribes va ser
possible mantenir immutable l'estat egipci, tres vegades mil·lenari.
Educaren al poble baix i a les classes dirigents per a la consolidació i
pervivència de les estructures socials. Administraren la riquesa del
país i la varen fomentar, fent possible amb els seus coneixements
tècnics, un major aprofitament dels recursos naturals i la creació de
noves fonts.
La formació d'escriba era l'única que s'aconseguia
amb un ensenyament pròpiament escolàstic, i a més impartida inicialment
solament a la capital. D'altra banda, l'aprenentatge de l'escriba
comportava certa maduresa; la dificultat del sistema d'escriptura feia
poc probable que el seu aprenentatge pogués iniciar-se en edat molt
precoç. Era necessari que les famílies, a més de posseir una inclinació
per la cultura, tinguessin també mitjans adequats de subsistència. La
preparació de l'escriba obria el camí a les profunditats del
coneixement, i donava accés als llocs més alts. Existien famílies
d'escribes de
diverses generacions, i altres vegades aquesta funció s'alternava en
línia hereditària amb la de sacerdot o de funcionari. Sovint els càrrecs
se sumaven, i era normal que un sacerdot fos també escriba de les
ofrenes divines en el temple.
En l'Imperi Nou, la presència de
l'escriba en la societat no concernia només a les exigències de
l'administració, sinó que es va configurar com un veritable cercle
intel·lectual que produïa cultura.
Els escribes, per norma
general vivien concentrats en els palaus o en els centres administratius
dependents de les residències reals, o bé en els temples, on el nombre
de persones capacitades per a l'escriptura era probablement molt alt.
Per contra, en la generalitat del país la gran majoria de la població
era completament analfabeta. L'escriba no representava ja només al
lector de les inscripcions funeràries, d'ara endavant era també aquell
que redactava i llegia la correspondència epistolar.
Quan es
disposaven a escriure, aquests funcionaris generalment s'asseien amb les
cames creuades i recolzaven el rotllo de papir directament en la falda.
En alguns relleus apareixen també amb un tauler per recolzar el papir.
Al seu abast, l'escriba sempre portava amb si els seus instruments de
treball, que eren molt variats: papirs, una paleta amb pinzells,
tinters, un flascó amb aigua i un morter. Rebia el papir en rotllos i ho
tallava a la mesura adequada amb la navalla, que també utilitzava per
afilar els pinzells. Per escriure emprava un pinzell, que era una tija
de jonc afilat per un extrem o esfilegat. La taujana tènia dos orificis:
un per a la tinta negra, i l'altre per a la tinta vermella. El morter
s'utilitzava per moldre els pigments i reduir-los a pols. En una borsa
de cuir es guardava un flascó amb aigua i goma o suc de papir, que usava
per humitejar el pinzell i aplicar-ho a la tinta.
Moltes paletes tenien caràcter ritual i es dipositaven en les tombes perquè el difunt les utilitzés en l'altra vida.
Igual
que altres professionals, els escribes tenien un patró que era Thot.
Aquest déu es representava com un beduí i unes altres ocasions com un
ibis, que eren els seus animals sagrats. Se li considerava l'inventor de
l'escriptura i del calendari, i senyor del temps. Sota aquesta última
advocació pot veure-se-li en pintures funeràries com en les fulles de
persea,
l'arbre sagrat d'Heliòpolis. També regia la Casa de la Vida o escola
dels escribes, i com escriba dels déus, estava present en el Judici de
l'Ànima, on anotava el resultat d'aquesta cerimònia. En alguns textos
figura com a déu associat a la màgia i inventor de totes les paraules.
L'elevat
rang social que gaudien els escribes s'aprecia en el fet que, és una de
les poques professions que s'indica amb un pictograma que reprodueix un
dels seus instruments de treball: la paleta. Els pictogrames són signes
utilitzats en l'escriptura que representen fidelment la realitat. La
paleta que constitueix el pictograma dels escribes està reproduïda amb
molt detall: té dos orificis per a la tinta, la borsa de cuir que conté
un flascó amb aigua i els pinzells. El seu significat és "escriure" i
forma part de les paraules relacionades amb arxiu, registres, impostos i
tributs".
La millor còpia conservada és la del papir de Berlín
(3.022), de la
La història de Sinuhé és la biografia, narrada en primera persona,
